Federico Fellini

Federico Fellini (Rímini, 1920 - Roma, 1993) està considerat avui un dels artífexs més importants de la modernitat cinematogràfica. La seva filmografia construeix un món particular, privat i personal, d'imatges visuals líriques i poètiques. La seva obra altera les regles de la narració, “desconstrueix” el relat i concep de nou el cinema, amb una llibertat absoluta i al marge dels corrents.

D'aquesta manera, comença en una valenta defensa de la imaginació com a categoria cognoscitiva i comprensiva vàlida. Aquesta exposició, centrada exclusivament en les imatges, explora l'univers de Fellini com en una mena de laboratori visual: inclou més de quatre-centes obres i s'hi propicia el diàleg entre les imatges fixes i les imatges animades. Es presenta Fellini a través de les seves diferents obsessions i s'exploren les seves fonts d'inspiració com a matèria primera del seu procés creatiu.

No es tracta d'una mostra estrictament cronològica ni filmogràfica: s'hi aborda més àmpliament el segle del cinema (que també va ser el seu segle), i el segle de la premsa, la televisió, la publicitat i els mitjans de comunicació en general. En una paraula: imatges.

Aquesta és una foto del famós cienasta:

Tavi Gebinson, una adolescent revolucionaria.

Tavi Gebinson és una nena estadounidense que ha revolucionat el món de la moda amb només 13 anys. Ha aportat una nova manera de veure la moda a través del seu blog "Syle Rookie" amb humor i aceptant que la vida és imperfecta. Així reprodueix a la seva manera els looks de passarel·la que més l'inspiren.
Tavi va començar a exposar-se desde Chicago amb el seu blog el 31 de març de 2008 amb tant sols 11 anys. Aquest blog de moda, que començava com un "joc de nens" ha arribat a tenir un total de 50.000 lectors, saltant a la llum amb la publicació d'un artícle al "New Yor Times".
Aquesta jove adolescent es descriu com "una petita idiota de 13 anys que es trobava tots els díes portant jaquetes i barrets molt incómodes", però en realitat és una visionaria amb gran imaginació.
A mitjans de 2009, Gevinson es va asociar amb "London-based Borders&Frontiers", per disenyar i vendre la seva propia samarreta. A Agaost de 2009, va apareixer a la portada de "Pop Magazine", amb fotografíes de Jamie Morgan i amb disenyadors del artista Damien Hirst. Actualment ha aconseguita ser presentada en la revista "Teen Vogue" i a aconseguit convertir-se en una de les convidades preferides de les desfilades de moda, definint modestament el seu éxit simplement com "una forma d'art i d'expresió personal".

Aquí us deixo el link del seu blog:
http://tavi-thenewgirlintown.blogspot.com

I una foto on surt ella amb la seva moda:

LOS MUNDOS DE CORALINE

Aquesta pel·lícula està feta a partir de "stop motion" i ha estat dirigida per Henry Selick. Y la composició de la música la ha fet Bruno Coulais (És una dada que poso perquè aquest compositor m'encanta).

Resum de la pel·lícula:
La protagonista és Coraline Jones, una nena de 11 anys que acaba de traslladar-se amb els seus pares a Oregón. Un dia la noia, inquieta, s'avorreix en la seva nova llar fins que troba una porta secreta que la condueix a una altra realitat. Allà viuen els seus altres pares, però amb botons cosits als ulls. Al principi Coraline creu que aquest món paral·lel és fascinant però més endavant descobrirà que no és així…

Opinió personal:
Jo aquesta pel·lícula ja l'havia vist, però per voluntat pròpia. Així que em va agradar molt la idea de tornar-la a veure perquè a la primera vegada em va encantar. Tot i això, la vaig mirar amb altres ulls perquè a la segona sabia que aquesta pel·lícula esta feta per "stop motion". Així que la vaig trobar el doble d'interessant segut al treball que requereix el muntatge i lo ben feta que està.

Somnis entre guerres

Aquest títol pertany a l’actuació de L’Orquestra de cambra de Granollers a la sala petita del Teatre Auditori de la mateixa ciutat. Per precisar més, va ser diumenge 31 de gener d’aquest mateix any a les 19.00 h de la tarda.

Aquest espectacle, de durada d’ 1 hora i 15 minuts aproximadament (amb l’entreacte inclòs), consistia en reproduir les obres d’un programa que van ser escrites entre 1908 i 1926 escrites per 3 músics.

A. Roussel, M. de Falla i P. Hindemith són tres compositors que es van implicar activament en moviments progressistes de França en els anys 20-30 i es comprometien amb la revolució dels esperits i costums del poble. Seguint el dinamisme artístic que es va crear degut a les revolucions popular, guerres mundials, nous ideals, etc., van començar a crear obres per ser interpretades en petites formacions, per a èpoques de crisi, amb escassos pressupostos... Així que es pot considerar que podrien ser músiques per temps actuals, per això aquest any s’han volgut interpretar algunes d’aquestes peces.

Cal afegir també algunes dades de l’actuació:

Clavicèmbal i piano: Daniel Espasa

Director: Francesc Guillén

Kleine Kammermusik op. 24 n. 2 P. Hindemith
Concerto per a clavicèmbal i cinc instruments M. de Falla
Le marchand de sable qui passe op.13 A. Roussel
Kammermusik n.1 amb final de 1921 op.24 P. Hindemith

Informació a part:

He estat mirant pel youtube per si veia alguna cosa interessant i he trobat aquest video. És curiós, perquè en un moment ensenyen el públic i hi surt gent de la classe.

Copio l’enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=OBrALPyPnTo

Nota: Jo no vaig anar a veure’l i amb la informació que he recopilat he fet el que he pogut.

Crítica “Electra”

Aquesta obra és una adaptació de la verdadera “Electra” de Sòfocles. Una tragèdia dirigida per Konrad Zschiedrich, interpretada per la companyia de teatre Akadèmia i posada escena en català, al Teatre de Ponent de Granollers, el divendres 29 de gener a les 21.00 h.
Per la durada que va tenir (1 hora i 30 minuts) es va fer llarga. Suposo que aquesta visió és perquè en més d’un moment, la obra es va fer pesada. Encara que, podria haver estat més cansat del que va ser ja que les tragèdies gregues són difícils d’aguantar. Per això penso que, pel que fa a l’adaptació del text, està força ben triat el contingut; tot i que no puc dir gaire cosa ja que no l’hem treballat a classe i tampoc me llegit l’obra autèntica de Sòfocles. Per acabar el tema de la trama m’agradaria afegir que al principi era força difícil seguir-la.
La actriu va fer un grandíssim paper. Trobo que el seu treball era realment bo. En canvi, els altres personatges li anaven força pel darrere. El cor es feia pesat, però les tragèdies gregues tenen cor i realment estava molt ben trobat.
Parlant ja de l’escenografia, trobo que estava molt ben triada. La tela estirada al terra que feia d’entrada “reial”, “important”, estava molt ben aconseguida. Jo sóc dels que defensen la manca d’objectes a l’escenari. Tot allò que no sigui necessari va fora, perquè no serveix de res.
Per anar acabant i passant una vista general, aquesta obra et fa passar una bona estona, et donen a disfrutar dels actors, et deixen riure, i és un treball força elaborat. Però, per altra banda, jo no vaig trobar cap moment per guardar-me, cap moment que em cridés l’atenció i això fa baixar punts. A més, jo penso que l’hagués treballat d’una altra manera, potser hagués adaptat més el fonament al que seria ara l’actualitat.
Tot i això, crec que l’objectiu que volia aconseguir el director: fer arribar al públic el que suposa l’afrontament a una dictadura; l’ha aconseguit.

Chris Burden

Chris Burden (Boston, 1946), és un artista estatunidenc conegut per les seves performances. Està casat amb l'artista multimèdia Nancy Rubins.

Va estudiar arts visuals, física i arquitectura a la Universitat de Pomona, Universitat de Califòrnia, de 1969 a 1971. Per a la seva tesis de 1971 va presentar l'obra "Five Day Locker Piece", una performance en la qual és va tancar durant cinc dies en la seva taquilla, el qual va provocar una gran polèmica entre el personal docent.

En realitat, la reputació de Burden com artista va començar a créixer a principis dels anys 70 després que fes una sèrie de controvertides performances en les quals la idea del perill personal com expressió artística va ser central. La seva obra més coneguda d'aquesta època va ser “Shoot” (1971) realitzada al F Space de Santa Ana (Califòrnia) quan una ajudant li va disparar en el seu braç esquerre a una distància d'uns cinc metres.

A partir de 1975 va fer poques performances i va començar un període en el qual va crear instal·lacions i objectes que s'oposen a la ciència i la política.